DEMOCRATAS&LIBERALES

Després de quatre anys s’ha fet la llum o la foscor segons preguntis a uns o altres. Com en qualsevol decisió política i/o judicial una part està d’acord mentre l’altre està en contra. Poques vegades una decisió política i/o judicial rep un suport unànim, principalment perquè es defensen interessos contraposats. En aquest cas, però, resulta que aquesta sentència gairebé no agrada a ningú.

Dit això, per arribar on hem arribat, els ciutadans no hauríem d’haver permès aquest desgast innecessari que ningú demanava. Ningú tenia com a prioritat canviar l’Estatut (menys d’un 50% de participació i les declaracions que en el seu dia va fer el President Maragall confirmant que la reforma no era prioritària ho demostren)i menys sense la unanimitat de totes les forces polítiques (i remarco totes, doncs tots som catalans i tots hem d’estar identificats majoritàriament amb la norma més important de Catalunya). En el seu dia algú decideix preparar una reforma de l’Estatut i comencen a treballar tots plegats. Finalment s’aprova una proposta en el Parlament que s’envia al Congrés. Quan es comença a entreveure que no hi haurà acord i que s’haurà de retallar l’Estatut per que sigui aprovat pel Congrés, el sr. Mas, fent una jugada d’escaig que deixa descol•locats els partits catalans que donen suport a l’esborrany que surt del Parlament, pacta amb el Sr. Zapatero el text definitiu que es debatrà i votarà en el Congrés. Aquest acord arrossega inevitablement al PSC a afegir-se a l’acord i conseqüentment trenca el tripartit a Catalunya, pel rebuig d’ERC al text acordat pel Sr. Mas amb el president Zapatero. Després de passar tota la tramitació (Congrés dels Diputats, referèndum) s’aprova, però queda encara una possibilitat per tomba l’Estatut en forma de recurs d’inconstitucionalitat. Abans, per aquests casos, existia el recurs previ d’inconstitucionalitat que hauria anat abans de la votació i el referèndum, cosa que ens hagués estalviat aquests 4 anys de suplici i teatre, però hem de donar les gràcies al PSOE per carregar-se’l i introduir el recurs d’inconstitucionalitat a posteriori. En tot cas, aquestes són les regles del joc. Uns poden presentar recurs, els altres poden no estar d’acord, però el Tribunal Constitucional és qui està legitimat per dictar sentència. Encara que no s’hagi renovat (la sindicatura de comptes tampoc i continua en funcionament fent informes i dictàmens), cosa que no es pot retreure directament al Tribunal sinó al sistema de designació marcat per la Constitució i la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional que fa necessari un acord entre els principals partits del Congrés dels Diputats. Per tant, agradi o no, les decisions del Tribunal Constitucional són legítimes i s’han d’acatar i fer complir.

D’altra banda, i pel que fa al fons de l’assumpte, és evident que cabia la possibilitat de que algun precepte fos contrari a la Constitució, com, de fet, ha passat, passa i passarà amb altres lleis orgàniques i demés normativa que s’ha anat aprovant. Però el que a mi, com a lliberal, em preocupa de veritat és l’intervencionisme de l’Estatut que, per cert, es manté. L’Estatut és la norma suprema de Catalunya, per entendre’ns, i té més de 200 articles amb molt de contingut que a més s’han de desenvolupar amb moltes lleis. Per tant, té un gran intervencionisme i molta burocràcia que no només ho fa tot més complicat sinó que fa que els ciutadans de Catalunya estiguem sotmesos a una normativa molt tancada i gens pràctica.

En conclusió, hem perdut un total de 7 anys (no és que no s’hagi fet res, però se’ns ha desviat l’atenció amb el tema de l’Estatut, deixant de banda altres qüestions més importants) fent un Estatut que ni els que el van promoure no hi ha cregut mai ni, d’altra banda, agermana més als catalans, ans el contrari, divideix més que uneix. La culpa és de tots, dels ciutadans per acceptar que els polítics dediquin temps i esforços en qüestions que no tenen a veure amb el benestar i la realitat social de Catalunya, i dels polítics per crear debats estèrils que ningú exigia i que ara ho han embolicat tot i ens han portat, sembla, a un carreró sense sortida. Carreró sense sortida que, a més a més, es veu agreujat per una situació de crisi brutal que hauria de servir per que els nostres polítics toquéssin de peus a terra per solucionar els problemes en comptes de crear-los.